La formiga del primer Nadal
Els temporals de finals d’estiu havien fet estralls al formiguer. Així doncs, fins que arribessin les primeres nevades, calia anar recollint provisions. Ja entrada de fosc, les formigues ho aprofitaven per fer el seu darrer volt al graner. Ella, una formiga ja vella, sabia que no calia anar en corrua fins tan lluny. Vora mateix del formiguer hi havia l’estable i en aquella menjadora del racó podia trobar-hi sempre, entre la palla, un granet d’ordi o bé civada, tant se val. Tot era qüestió d’aprofitar el moment en què aquell bou i aquella mula, tan vellots com ella mateixa, no hi apropaven el seu morro humit.
Esquivant la filera va entrar, entre rocs i molsa d’aquella curta, pel forat de sempre, a dins l’estable. Aquell vespre però, hi va notar un enrenou estrany. Es va enfilar damunt el garbell, des d’on sabia que es podia veure tot: el bou i la mula no eren al seu lloc de sempre; un home, amb l’habilitat d’aquell que sap fer anar les eines, enretirava la palla a cops de forca; i en un racó, damunt una flassada, una noia hi somicava com si estigués patint molt.
Va anar passant l’estona i ella, la formiga, no entenia res de res. Menys encara quan a fora es sentien uns cants d’homes, però molt estranys, com si cantessin des del cel. Per l’escletxa d’aquelles fustotes trencades hi entrava la lluïssor d’un estel, que tot i essent tan vella, encara no havia vist mai. Se’l mirava de reüll, quan aquell home i aquella jove, amb ulls plens d’il·lusió, van posar un “no se què” tot embolicat damunt la menjadora. Ara pla! Com s’ho faria?
Era qüestió de no perdre més el vespre i el perill no l’espantava pas. A més, pensant en les altres formigues que ja la tenien clissada “d’anar sempre a la seva”, li va semblar que no podia arribar més tard al formiguer i a la vegada sense collita. Baixà del garbell, s’enfilà a la menjadora i es ficà dins. Entre la palla hi va veure una mà, era la d’un nen acabat de néixer que dormia. Aquella mà no era com la dels homes que ja coneixia, aquella mà tan petita i d’ungles diminutes tenia una cosa especial, com si ja hagués fet molt de món. S’hi va acostar sense por, però amb respecte, fins i tot la va gosar tocar amb la punta de l’antena esquerra. Fou llavors que la maneta es va moure, potser per les pessigolles, i va quedar entreoberta. A dins hi havia un granet de blat. Va dubtar si agafar-lo, però el va prendre com un regal d’aquell menut.
Va marxar feixuga, amb el gra damunt l’esquena. Es va apressar més quan va sentir que a la porta entraven els pastors, que també prou coneixia. Aquella vegada, però, entraven porucs, si que era estrany! Només es va girar un darrer cop quan aquella noia encetava una cançó tota tendra per a l’infant. I va entrar al formiguer, on comentaven les coses de sempre. Ella aquella nit es va quedar al racó, rosegant aquell granet de blat que tenia mil gustos, mentre recordava, talment com un somni, tot el que aquella nit havia viscut. Mentrestant les altres formigues remugaven que la formiga velleta devia tenir un dia estrany.
