domingo, 18 de diciembre de 2011

PUJADA DEL PESSEBRE

A les  8 del matí marxàvem direcció el Santuari de Cabrera. Avui celebràvem la 14ena puja del pessebre de l’Agrupament Escolta i Guia Erol – La Salle Sant Celoni.  El trobem dins el Parc Natural de Collsacabra.  Estàvem amenaçats pel fred, i així ha sigut. Feia un fred de Déu. 






Hem començat a pujar xino-xano fins que hem trobat una clariana on hi tocava el sol. Al cap de mitja horeta, hem tornat a prendre el ritme i seguir pujant. Anàvem a ritme dels més petits de l’Agrupament i  una vegada més ens han tornat a sorprendre, tiren molt els hi encanta caminar. A quarts d’una ens hem plantat a d’alt. 

 Entre els nens/es, nois/es i pares/es corria l’eufòria dels gols que anava marcant el F.C.B. A la una hem fet la celebració del pessebre. Els Ràngers i Noies Guies, a mesura que avançava la celebració, anaven construint el naixement. 


Un cop realitzada hem fet un dinar de germanor, això si buscant el sol per totes bandes.


 Després de dinar hem baixat a buscar el bus, per dirigir-nos cap a Roda de Ter a veure una exposició de pessebre en diagrames. A quarts de set, ens han vingut a buscar els busos per tornar a Sant Celoni. Ha sigut un dia molt bonic que hem compartit amb les famílies. 


sábado, 17 de diciembre de 2011

¿ QUÉ TIENE DE ESPECIAL ?

És un vídeo de la fundació de la ONCE sobre una nena del síndrome de Down. Aquest ens mostra, que realment d'especial no té res. Això és el que hauríem de tenir present. La integració d'aquestes persones, malgrat tinguin una discapacitat pot ser molt enriquidora. En el vídeo es pot observar com la nena li diu en el seu pare, que si pot fer tot el que ella fa, realment què té d'espacial?. Una vegada més els nens tornen a ser petits mestres davant els grans aprenents.


Us deixo amb el vídeo:

http://www.youtube.com/all_comments?v=ZGb4RBKDUyY

viernes, 16 de diciembre de 2011

DIUMENGE A CAMINAR

El proper diumenge 18 de novembre, puntualitzant que és el dia de la Marató de tv3, l’Erol se’n va a pujar al pessebre .

 Com cada any per aquestes dates, l’Erol celebra la seva pròpia pujada del  pessebre.
Enguany,  anirem  al Santuari de la Mare de Déu de Cabrera a Can Toni Gros. Allà dinarem i farem l’entrega del pessebre.

A la tarda, anirem a  Roda de Ter a visitar una mostra de pessebres.




TANCAMENT DEL BLOG..

Aquesta va per tu... <3


Com sempre diem.. la nostra frase...
"La vida es tot allò que et va passant, mentre intentes fer altres plans"
John Lennon





T'ESTIMO MARGARET!!!

DIUMENGE A CAMINAR

El proper diumenge 18 de novembre, puntualitzant que és el dia de la Marató de tv3, l’Erol se’n va a pujar al pessebre .

 Com cada any per aquestes dates, l’Erol celebra la seva pròpia pujada del  pessebre.
Enguany,  anirem  al Santuari de la Mare de Déu de Cabrera a Can Toni Gros. Allà dinarem i farem l’entrega del pessebre.

A la tarda, anirem a  Roda de Ter a visitar una mostra de pessebres.



jueves, 15 de diciembre de 2011

No jutjar per les aparences. Contra la discriminació.

La formiga del primer Nadal

Els temporals de finals d’estiu havien fet estralls al formiguer. Així doncs, fins que arribessin les primeres nevades, calia anar recollint provisions. Ja entrada de fosc, les formigues ho aprofitaven per fer el seu darrer volt al graner. Ella, una formiga ja vella, sabia que no calia anar en corrua fins tan lluny. Vora mateix del formiguer hi havia l’estable i en aquella menjadora del racó podia trobar-hi sempre, entre la palla, un granet d’ordi o bé civada, tant se val. Tot era qüestió d’aprofitar el moment en què aquell bou i aquella mula, tan vellots com ella mateixa, no hi apropaven el seu morro humit.



Esquivant la filera va entrar, entre rocs i molsa d’aquella curta, pel forat de sempre, a dins l’estable. Aquell vespre però, hi va notar un enrenou estrany. Es va enfilar damunt el garbell, des d’on sabia que es podia veure tot: el bou i la mula no eren al seu lloc de sempre; un home, amb l’habilitat d’aquell que sap fer anar les eines, enretirava la palla a cops de forca; i en un racó, damunt una flassada, una noia hi somicava com si estigués patint molt.



Va anar passant l’estona i ella, la formiga, no entenia res de res. Menys encara quan a fora es sentien uns cants d’homes, però molt estranys, com si cantessin des del cel. Per l’escletxa d’aquelles fustotes trencades hi entrava la lluïssor d’un estel, que tot i essent tan vella, encara no havia vist mai. Se’l mirava de reüll, quan aquell home i aquella jove, amb ulls plens d’il·lusió, van posar un “no se què” tot embolicat damunt la menjadora. Ara pla! Com s’ho faria?



Era qüestió de no perdre més el vespre i el perill no l’espantava pas. A més, pensant en les altres formigues que ja la tenien clissada “d’anar sempre a la seva”, li va semblar que no podia arribar més tard al formiguer i a la vegada sense collita. Baixà del garbell, s’enfilà a la menjadora i es ficà dins. Entre la palla hi va veure una mà, era la d’un nen acabat de néixer que dormia. Aquella mà no era com la dels homes que ja coneixia, aquella mà tan petita i d’ungles diminutes tenia una cosa especial, com si ja hagués fet molt de món. S’hi va acostar sense por, però amb respecte, fins i tot la va gosar tocar amb la punta de l’antena esquerra. Fou llavors que la maneta es va moure, potser per les pessigolles, i va quedar entreoberta. A dins hi havia un granet de blat. Va dubtar si agafar-lo, però el va prendre com un regal d’aquell menut.



Va marxar feixuga, amb el gra damunt l’esquena. Es va apressar més quan va sentir que a la porta entraven els pastors, que també prou coneixia. Aquella vegada, però, entraven porucs, si que era estrany! Només es va girar un darrer cop quan aquella noia encetava una cançó tota tendra per a l’infant. I va entrar al formiguer, on comentaven les coses de sempre. Ella aquella nit es va quedar al racó, rosegant aquell granet de blat que tenia mil gustos, mentre recordava, talment com un somni, tot el que aquella nit havia viscut. Mentrestant les altres formigues remugaven que la formiga velleta devia tenir un dia estrany.

LA LENGUA DE LAS MARIPOSAS

El pasat 1 de desembre tots els grups de seminari vam veure la pel·lícula La Lengua de las Mariposas. Avui a Seminari hem fet el comentari d’aquesta i ressaltant els punts i moments que més ens van agradar.


Situada en 1936, Don Gregorio ensenyarà a Moncho amb dedicació i paciència tota la seva saviesa quant als coneixements, la literatura, la naturalesa, i fins a les dones. Però el rerefons de l'amenaça política subsistirà sempre, especialment quan Don Gregorio és atacat per ser considerat un enemic del règim feixista. Així s'anirà obrint entre aquests dos amics una bretxa, portada per la força del context que els envolta. La política i la guerra s'interposen entre les persones i desemboquen, en la tragèdia.


Com recobrar després d'això, la innocència? Sembla ser la pregunta de *josé Luís Entenimentada, quan Don Gregorio, al contrari del pare de Moncho, opti per si mateix i pels seus ideals, encara que aquesta opció signifiqui la mort. Dura i amb un dramàtic final, La llengua de les papallones explora el naixement d'una vida als horrors d'una guerra.